Conveni Europeu del Paisatge, estat de la qüestió

En el seu butlletí digital, l’Observatori del Paisatge publica un article força interessant. Es tracta d’un article de Gareth Roberts, director del Landscape Research Group d’Anglaterra, sobre l’estat de la qüestió referida al grau d’acompliment dels objectius del Conveni Europeu del Paisatge per part dels països membres.

Segons Roberts, molts països han ratificat el Conveni i l’estan aplicant amb èxit, però encara hi ha un petit grup de països que no s’acaben de convèncer.

Una de les conclusions de l’article assenyala la manca de previsió econòmica de les polítiques europees de paisatge. Aquest fet, juntament amb la mateixa complexitat que du aparellada el concepte de paisatge, fa que no tots els països estiguen aplicant amb èxit les estratègies plantejades pel Conveni.

En general els avanços en la gestió del paisatge encara són pocs. L’autor fa una crida al treball en xarxa i a l’intercanvi d’experiències i bones pràctiques, i assumeix que els esforços per a la gestió del paisatge són un repte col·lectiu i continuat.

El paisatge que l'A-7 ens deixa vore

Tots els que hem fet servir alguna vegada l’autopista A-7, hem vist els senyals turístics que indiquen les eixides. Jo, com a usuària més que habitual, estic tan acostumada a aquests cartells que ja no els veig. I si ara em recorde d’ells i escric aquest post és perquè la revista "Paisea" (sobre paisatgisme) els dedica un article en el seu número de setembre.

Gràcies a l’article de la revista sé que aquests senyals foren obra de Paco Bascuñán en els 80. A l’article es recullen diferents punts de vista, però en general la idea que dona d’aquesta intervenció sobre el paisatge és positiva.

A mi personalment em sembla tot el contrari. No per desmerèixer el treball dels dissenyadors, sinó perquè crec que es tracta d’una intervenció que no assoleix l’objectiu per al que va ser pensada. Aquests cartells que acompanyen el conductor al llarg de tota l’A-7 dins del País Valencià no donen informació turística rellevant, tan sols es limiten a reforçar els estereotips del turisme mediterrani amb dibuixos de gent jugant al golf o a la platja. Algunes il·lustracions tracten de reflectir aspectes culturals del municipi o zona on es troba localitzat, en alguns casos el resultat és encertat, mentre que en altres deixa molt que desitjar. És a dir, s’ha destacat en els senyals aquells símbols més coneguts i fàcilment identificables: teatre romà de Sagunt, l’Albufera, el Penyal d’Ifach, etc. que s’identifiquen a indrets molt concrets; però d’altra banda d’aquelles localitats on era més difícil trobar un “símbol” simplement s’ha recreat una escena de platja, de peixets, o de productes artesanals (cistells de vímet, ceràmica).

No és aquesta la millor forma de vendre les meravelles de la terra valenciana, no amb estereotips, molts d’ells agressius per al propi paisatge i els recursos naturals, estic parlant dels camps de golf. Tampoc es pot fer destacant un quants símbols rellevants i oblidar la resta.

El País Valencià gaudeix d’una gran varietat de paisatges, elements de valor cultural, històric, natural, etc. La intervenció a l’autopista dona una visió massa retallada d’aquesta heterogeneïtat paisatgística i la banalitza. Una intervenció d’aquest tipus, per a reflectir la realitat i encertar en els símbols a destacar, deu de realitzar-se amb el coneixement profund de la zona i mitjançant l’establiment de criteris de priorització, sense oblidar que la participació de la població pot ser de gran ajuda per simplificar la tasca i per aconseguir una elevada acceptació del resultat.

Els turistes ja compten amb guies turístiques i oficines d’informació turística, no necessiten que un cartell en una via de circulació ràpida els done cap tipus d’informació sobre el lloc que van a visitar, de fet, aquesta els distreu de la carretera.

A aquestes altures, els cartells de l’A-7 duent tants anys (des de 1985) que ja formen part del paisatge quotidià dels conductors. Si els llevaren, supose que jo els trobaria a faltar (durant uns segons), però en cap sentit aquests cartells recuperen el paisatge que l’autopista ens ha tret i no fan honor a la frase: “La autopista nos deja ver el paisaje que ella nos quita” (Eduardo Galeano).

Què és el paisatge? II

En el post anterior pot ser un poc complicat d’entendre que és el paisatge, ja que dona una visió tal vegada massa tècnica. Una de les explicacions més senzilles sobre què és el paisatge, i la que més m’agrada, és citada en una obra[1] del professor Wolfgang Haber del Departament d’ecologia del paisatge de la Universitat Tècnica de Munich (Lehrsthul für Landschaftsökologie, Technische Universität München), a qui vaig tenir el plaer de conèixer.

El professor Haber fou un dels continuadors de l’ecologia del paisatge a Alemanya després de les reconegudes figures de Carl Troll (pare de l’ecologia del paisatge) i Leser. L’ecologia del paisatge és una de les ciències més complexes que treballen el paisatge, ja que l’entenen com a un complex d’ecosistemes que conté tots els elements de l’espai natural (sòl, aigua, biodiversitat, clima, etc.), i de l’activitat humana (usos del sòl, societat, economia, cultura, etc.). A aquest macrosistema cal afegir les interaccions, relacions i fluxos que es donen entre els diferents elements. L’objectiu de l’ecologia del paisatge és simplificar en teoria una realitat molt complexa i plena de factors i processos enllaçats.

D’altra banda, cal tenir en compte que el paisatge no és tan sols un fet físic o material com estudien els ecòlegs, sinó que també és una realitat percebuda o subjectiva tal i com es deriva de la definició de la Convenció Europea del Paisatge. Així doncs, el paisatge a més de representar un complex d’ecosistemes, de tenir una part material, també conté una part fruit d’un procés purament mental i intern derivat de la percepció i sensibilitat humana cap a una vista d’un paisatge. El paisatge és doncs una combinació d’aquestes dues parts.

Tot aquest enrenou pot reduir-se a un símil, emprat per primera vegada per A. Portmann l’any 1956. El paisatge és pot entendre com a una representació teatral: entre bastidors hi ha els actors, maquilladors, teloners, etc. organitzant-se i fent cadascú la seua feina per a dur a terme la representació; mentre que a l’escenari té lloc l’obra de teatre, sense que els espectadors s’adonen de la feina i les persones que hi ha al darrera treballant, només cal observar i gaudir de l’espectacle. Bé, doncs, el paisatge al que estem acostumats i el que podem veure és la representació teatral de l’escenari, és a dir, la nostra percepció subjectiva d’una realitat superficial; però el paisatge és a més la realitat i processos que hi han sota aquesta imatge. Així el paisatge pot investigar-se des de la seua part de l’escenari (percepció) o des de la seua part física (realitat material). Cada disciplina ha preferit establir el seu treball respecte al paisatge en una d’aquestes parts, d’aquesta manera els ecòlegs del paisatge es senten més còmodes treballant “entre bastidors”, mentre que altres disciplines com l’art o l’arquitectura treballen amb l’escenari.

La definició de la Convenció Europea de Paisatge, com ja s’ha escrit anteriorment, recull en el mateix concepte de paisatge aquestes dues parts (bastidors i escenari), i els relaciona de manera que una no pot entendres sense l’altra.

[1] Haber, W. (2004): Landscape ecology as a bridge from ecosystems to human ecology. Ecological Research, nº19 , pp 99-106.

Què és el paisatge?

El paisatge és un concepte antic. Treballat profundament des de l’escola alemanya del Landschaft i l’escola francesa del Paysage, o més recentment des de l’escola anglosaxona del paisatge cultural. Al llarg del temps el concepte ha anat evolucionant i el seu tractament s’ha diversificat, és a dir, moltes i diferents disciplines l’han reclamat com a camp de treball, aproximant-se cadascuna d’elles des d’un punt de vista diferent.
En l’actualitat el paisatge sorgeix amb una força especial, tant en els debats científics com en les nostres vides quotidianes. Aquest esdeveniment és el resultat de tot un seguit de processos de degradació i transformació territorial, ambiental i social. L’impacte del desenvolupament accelerat de la societat humana en els últims dos segles ha suposat un elevat cost ambiental (pèrdua de biodiversitat, destrucció d’ecosistemes, alteració de fluxos de matèria i energia a nivell global, etc.), però també sobre el paisatge i el territori, que han derivat en una transformació poc o gens planificada del usos del sòl tradicionals i en un augment de la superfície urbanitzada. Com a conseqüència, cada vegada més la societat es sent aliena en casa pròpia i no es reconeix en el paisatge que l’envolta, no el reconeix com a “seu” generant preocupació i respostes en forma de mobilitzacions socials o creació de plataformes ciutadanes. I cada vegada més, intel·lectuals, tècnics, polítics i professionals són conscients de la necessitat d’una ordenació territorial eficaç, defenent molts d’ells la consideració del paisatge com a un criteri clau per a una correcta gestió del territori.
Malauradament el paisatge contínua sent hui en dia un concepte allunyat del consens, en tractar-se d’un element polivalent per a diferents professionals i amb una forta relació amb la subjectivitat i la percepció. Un intent valent de consensuar la definició de paisatge, i que ha obtingut un rellevant èxit, és la proposta de la Convenció Europea del Paisatge de l’any 2000 en la qual es deixa constància de que tot territori és paisatge:

“El Paisatge és qualsevol part d’un territori tal i com és percebut per la població i el caràcter del qual resulta de l’acció de factors naturals i/o humans i les seues interrelacions”

Aquesta definició clarifica molts punts controvertits del paisatge:

- Considera que qualsevol part del territori és paisatge, per tant el dota d’una part física o material, a més de la percebuda o subjectiva.
- Si tot el territori és paisatge, el paisatge inclou tot tipus de paisatges a diferents escales: bonics, lletjos, degradats, artificialitzats, naturals, protegits, abandonats, rehabilitats, urbans, rurals, de frontera, de pas, de consum, etc.
- Declara un important pes d’allò social en el paisatge: la percepció de la població.
- Afirma que un paisatge és com és gràcies a l’acció de l’home i de la natura.

A més, és desprèn de la definició que el paisatge pot veures com a la base sobre la qual construir una nova ordenació del territori, basada en criteris més sostenibles i incorporant l’element paisatge. De fet, la Convenció, ja assenyala que paisatge “és qualsevol part d’un territori”, és a dir, una unitat territorial que com a tal pot ser emprada com a base per a la gestió del territori, o bé pot ser incorporada com a criteris guia de la tasca d’ordenació.