A l’Estat espanyol, si atenem a la promulgació de lleis referides al medi ambient des de principis del segle XX, podrem observar com ha variat el concepte de paisatge, la seua aproximació a ell des de la legislació, i les diferents estratègies i instruments de protecció desenvolupats. A continuació es farà un repàs sobre l’evolució del cos legislatiu ambiental des de principis del segle passat fins els nostres dies.
Una de les primeres lleis aprovades en tota Europa per a la protecció del medi ambient fou la Ley de Parques Nacionales de 1916. Aquesta fou un instrument pioner i innovador per a la seua època. Amb anterioritat, destaca com a primera mesura de protecció de la natura la promulgació del Parc de Yellowstone als Estats Units en 1872.
La Ley de 1916 va declarar els parcs nacionals de la Montaña de Covadonga i Valle de Ordesa, ambdós en 1918. Aquests espais i el seu paisatge foren valorats des del seu punt de vista estètic i natural, es a dir, el paisatge fou considerat com a una imatge bella que calia conservar i protegir, i que es corresponia amb uns espais de natura salvatge. La Ley de Parques Nacionales tenia com a objectiu “congelar” els paisatges, es a dir, es tractava d’una protecció estàtica per a conservar la virginitat i naturalitat d’aquests espais front a l’acció humana. Un any després de l’aprovació de la llei de 1916 s’aprovà el Real Decreto del 23 de febrero de 1917 que la desenvolupava. En aquest decret s’incorporava la creació d’una nova figura de protecció a més de la de parc nacional, es tractava dels sitios nacionales.
Després d’aquests cossos normatius, passà a incorporar-se la referència al paisatge en la Constitució. La primera Carta Magna en incloure’l fou la Constitució de la 2a República de l’any 1931, que en el seu article 45 obliga a l’Estat a protegir “los lugares notables por su belleza natural o por su reconocido valor artístico o histórico”. A l’any 1933, s’aprovà la Ley del Tesoro Público Nacional, aquesta incloïa un catàleg dels paratges pintorescos de tot l’Estat.
Molt més tard, durant els anys de dictadura de Franco, s’aprovà la Ley de Montes a l’any 1957. Aquesta fou una llei amb una orientació productivista, que derrogà l’anterior llei de 1916, però que absorbí les bases d’aquesta en els seus articles 78 i 79. En l’últim any de la dictadura, 1975, s’aprová la Ley de Espacios Naturales Protegidos. Aquesta derrogà els articles referents als Parcs Nacionals de la Ley de Montes, i recollí els postulats de les dues lleis precedents (de 1916 i 1957). Després aquesta mateixa llei seria modificada amb l’arribada de la democràcia per la Ley 4/1989 de Espacios Naturales, Flora y Fauna.
La Ley de Régimen del Suelo de 1976 fou el següent instrument en aprovar-se que incorporà referències al paisatge des d’un punt de vista més global i no purament estètic. L’objectiu dels articles 12 i 73 de dita llei era la defensa de la natura i del paisatge mitjançant la inclusió i protecció d’aquests elements en els Plans Generals Municipals, i amb l’obligació d’integrar les construccions en determinats entorns valuosos tant naturals com històrics, culturals, artístics, etc.
El 1978 fou aprovada la Constitució Espanyola. En la Carta Magna del 78 no es fa cap referència específica al paisatge, es cita tan sols al medi ambient en l’article 45. La Constitució i la llei de règim del sòl del 76, marcaren una important fita en el tractament del paisatge. A partir de la seua aprovació, deixa de considerar-se el paisatge com a una imatge purament estètica per a incorporar-se com a un element més integrant de la natura. Aquest fet fa que també s’abandonen els instruments de protecció per la singularitat de les vistes, i que el paisatge passe a protegir-se juntament amb la resta d’eines de protecció ambiental.
En els següents anys democràtics s’aprovaren altres lleis de caràcter ambiental seguint les premises marcades per la Constitució. Una de les primeres fou la Ley de Patrimonio Histórico Español de 1985. En aquest instrument el paisatge es tractat a partir del concepte d’entorn, és a dir, com allò que envolta els elements de valor cultural. De fet, els paratges pintorescos passen a considerar-se Bens d’Interès Cultural.
La Ley de Protección de la Naturaleza fou aprovada el 1989, aquesta reforçà la idea d’un paisatge estretament relacionat amb el medi ambient, ja que l’objectiu de la mateixa era la protecció, conservació, restauració i millora dels recursos naturals, però també preservar la varietat i singularitat dels ecosistemes i dels paisatges a ells lligats. La dita llei creà una nova figura de protecció: el paisatge protegit, referida a aquells espais naturals que per motivacions estètiques o culturals mereixen una atenció especial pel seu elevat interès.
Molt més recentment, fou aprovada una nova Ley de Régimen de Suelo. Aquesta llei de 1998 tenia com a objectiu incorporar més sòl en el mercat per a reduir el preu de l’habitatge, estratègia que no va tenir els efectes esperats. El sòl no urbanitzable quedava restringit a aquells terrenys protegits per alguna figura amb motiu dels seus valors naturals, històrico-culturals, científics, arqueològics o paisatgístics, etc.; mentre que la resta quedava considerat com a sòl urbanitzable, és a dir, susceptible de ser edificat. Les conseqüències de l’alliberament del sòl són ben paleses hui en dia per l’augment desmesurat del sòl construït; fenomen que s’ha desenvolupat sota uns processos d’urbanització salvatge i transformació del paisatge que hem patit durant els últims 10 anys de bonança econòmica i “boom” immobiliàri.
D’alguna manera, aquests processos de transformació del territori units a la degradació ambiental i a les noves tendències socials induïdes per la globalització (homogeneïtzació cultural, desarrelament, etc.) han afavorit un retrobament amb el paisatge i un augment de la preocupació social per protegir-lo. Acabant a l’any 2000 amb la promulgació, per part del Consell d’Europa, del Conveni Europeu del Paisatge. El Conveni és la ferramenta marc a nivell europeu que centra les bases per al tractament del paisatge, entenent aquest com a tot el conjunt del territori i no només aquells espais valuosos o bells.
El Conveni Europeu del Paisatge suposa un important pas endavant, per a Europa però també per a l’Estat espanyol que el ratificà en novembre de 2007 (BOE núm. 31 del 5 febrer 2008), en la concepció i gestió del paisatge com a quelcom quotidià i present enlloc. El desenvolupament d’un cos legislatiu en harmonia amb els objectius del Conveni recau sobre les diferents Comunitats Autònomes de l’Estat, les més avançades en la matèria són Catalunya, País Valencià, Andalusia, Galicia i País Basc.
Fonts:
Pareja, C (2006): Instrumentos legales para la ordención del paisaje. En Mata, R.; Tarroja. A (2006): “El paisaje y la gestión del territorio. Criterios paisajísticos en la ordenación del territorio y el urbanismo”. Diputación de Barcelona. Barcelona.
Nogué, J (2006): El tratamiento de la temàtica paisajística en Cataluña y en España. En Mata, R.; Tarroja. A (2006): “El paisaje y la gestión del territorio. Criterios paisajísticos en la ordenación del territorio y el urbanismo”. Diputación de Barcelona. Barcelona.
Pàgina web de la Red de Parques Nacionales del Ministerio de Medio Ambiente: http://reddeparquesnacionales.mma.es
Ley de 8 de junio de 1957, de montes.
Ley 4/1989, de 27 de marzo, de conservación de los espacios naturales y de la flora y fauna silvestres.
Real Decreto 1346/1976, de 9 de abril, por el que se aprueba el texto refundido de la ley sobre régimen de suelo y ordenación urbana.
Ley 6/1998, de 13 de abril, sobre régimen de suelo y valoraciones.
Conveni Europeu del Paisatge (Consell d’Europa, 2000).
