Paisatge adossat

La Marina Alta és un indret ple de racons encantadors. A la comarca no falta de res: platja baixa, penya-segats, amples planes litorals, valls fluvials, muntanyes de costa, zones muntanyoses escabroses, barrancs força encaixats... i pel que fa a la má de l'home trobem des d'activitats agrícoles i artesanals tradicionals. Però aquest racó de món no ha quedat exempt del creixement urbanístic i econòmic ferotge: ara també hi ha camps de golf, urbanitzacions, xalets, i guiris de tota Europa.

En l'últim post vaig parlar dels esquelets del paisatge, sense entrar massa en la qüestió de l'urbanització desenfranada del sòl d'aquests últims anys. Ara m'agradaria tractar aquest tema mostrant alguns exemples, no els més esfreïdors, però bastant il·lustratius.

Em referisc als xicotets nuclis de la Marina Alta que han vist duplicar la seua superfície urbanitzada, i redibuixar el seu perfil. A la foto superior hi ha una vista del casc urbà de Llíber totalment ofegat per la construcció d'uns nous adossats. Sembla que el campanar de l'esglèsia estiga de puntetes per a poder respirar per sobre els nous blocs de pisos.

En aquesta segona foto veiem el poble de Llíber a la dreta de la imatge, i en el centre i esquerra dos urbanitzacions d'adossats que s'enfilen per les vessants de la Vall de Pop. Com s'observa son dues gran ferides blanques al bell mig d'una antiga vall agrícola de secà. Llàstima que els ceps ja no tinguen fulla.

La Vall de Pop no només conté un important llegat cultural en forma de cultius, també en la seua arquitectura fortament lligada a la producció de pansa, sí, parle dels riu-raus. Alguns d'ells han sigut restaurats i convertits en vivendes, però encara hi ha molts oblidats: un llegat històric i cultural que pot desaparèixer.

En aquesta foto teniu un riu-rau totalment recuperat, pertany a la Bodega -Cooperativa de Xaló. Promet mostrar-ne alguns més prompte.

El parc de capçalera del riu Turia

Recentment he visitat el parc de capçalera a la ciutat de València. He quedat totalment sorpresa. Ja estava acostumada a moltes decepcions en l'urbanisme valencià, però aquest parc és tota una excepció. Sembla més bé un parc propi d'un país europeu que no una zona verda d'ací.

Com que es localitza a dins del mateix riu Turia, justament on el caixer natural i l'artificial (fora de la ciutat) es troben, el tema del parc és, obviament, el riu: l'estructura del parc evoca el traçat natural del riu amb recorreguts, salts d'aigua i llacunes, tot acompanyat de vegetació de ribera.

Tal vegada, s'ha abusat massa de la pedra (element que s'ha emprat per representar els dics que contenen el riu al seu pas per dins el casc urbà), però en general es tracta d'un parc pensat per al passeig i per a descobrir diferents indrets a quin més sorprenent. Es poden trobar espais de platja, zones que semblen una marjal envoltada de joncs i ànecs, cascades, un riu que les uneix i un ampli llac.

Cal dir que el parc de capçalera ha servit com a excusa per a reformar una zona degradada de la ciutat i augmentar les espectatives constructives (així com els preus de l'habitatge), la zona es troba envoltada de sòl qualificat com a urbanitzable, i moltes finques de pisos es troben en construcció (terme de Mislata).

Feu click ací per vore més fotos

Crisi econòmica i petjades al paisatge

Els darrers anys de bonança econòmica han tingut un gran impacte sobre el nostre territori i el paisatge. A hores d’ara ningú podrà negar l’enorme increment del parc d’habitatges i de la superfície urbanitzada que ha provocat un canvi radical i irrecuperable de molts espais. Aquests processos d’ocupació del territori han tingut molt a vore amb l’expansió d’un model territorial depredador, insostenible i dispers, conjugat amb una conjuntura econòmica favorable per al seu desenvolupament.

Ara ens trobem en temps de crisi, crisi econòmica i del model territorial. La situació ha canviat totalment, el principal motor econòmic de l’Estat espanyol, la construcció, s’ha aturat, i el consum i el turisme també s’han vist ressentits per la magnitud global de la crisi. Ens donem compte que quelcom no anava bé, que el model d’expansió urbanística infinit no tenia tants avantatges com pensàvem, que no tots els habitatges construïts podrien trobar un comprador, que no ha sigut bona idea jugar-se l’economia de tot un país a una sola carta (la rajola), etc...

No obstant, la nova situació postbombolla immobiliària, a més de problemes econòmics i socials també comporta conseqüències espacials. En el cas de la comarca de la Marina Alta, amb una economia basada en un turisme residencial d’alt poder adquisitiu, les repercussions no tenen només a vore amb l’augment de la superfície urbanitzada i l’expansió d’un paisatge banal i totalment aliè al territori que l’acull (urbanitzacions, habitatges aïllats, adossats...), sinó també amb l’aturada o abandonament de molts espais qüasiconstruïts, qüasiacabats, o preparats per a començar a construïr-se.

L’abandonament de les obres a mig fer degut a l’afonament de l’empresa promotora provoca un impacte més fort si cap que el fet de finalitzar l’obra, ja que es tracta d’un espai que ha sigut fortament alterat però que no arribarà a tindre cap utilitat. Espais com aquests, esquelets o petjades d’urbanitzacions oblidades es poden trobar a la Marina Alta. Uns dels exemples amb més solera és el de l’urbanització "Cumbres del Sol", localitzada al cim de la serra del Puig de la Llorença. Aquesta urbanització fou iniciada per una firma estrangera a mitjans dels anys 70, una part de la mateixa fou abandonada per l’empresa a finals dels 80 per desacords en la permuta dels terreny amb l’ajuntament. Recentment s’ha construït més en la zona, però deixant de banda una gran petjada de camins no asfaltats al cim de la serra que dubtosament seran finalitzats.

Altres casos semblants, però causats per l’actual crisi del sector, són les ubanitzacions de “Gata Residencial” a Gata de Gorgos i “Penya Roja” a Pego, que no només han acabat amb la destrucció de dues vessants naturals i del seu paisatge natural circumdant (en el cas de Pego, l’urbanització és totalment visible des de molt punts per trobar-se front al Parc Natural de la Marjal de Pego-Oliva), sinó que també han deixat les arrapades de les seues urpes en les zones que no tingueren temps d’acabar. Segur que ens propers mesos encara vorem més casos de petjades en el paisatge.

En l’altra cara de la moneda, i en contrast amb els exemples assenyalats, hi ha el cas de Parcent, municipi que lluita contra l’aprovació d’un PAI que suposaria la construcció de més d’un miler d’habitatges.

Temps de crisi econòmica però també d’oportunitats per repensar el model territorial i establir un nou punt de vista més sostenible i respectuós amb el paisatge.