La dimensió social de l'espai urbà

Jan Gehl, catedràtic de disseny urbà de l’escola d’arquitectura de la Real Academia danesa de Belles Arts, va estar fa poc en València donant una conferència.

Va vindre per dir-nos que tenim que reconquerir la ciutat.

Les ciutats, des dels seus inicis, han acomplert una sèrie de funcions ben defindes: la ciutat ha estat sempre lloc de pas, d’encontre i d’intercanvi o compra. Hom va a la ciutat per anar al mercat, per trobar-se amb algú o per realitzar alguna gestió. Des dels anys 50 en els Estats Units la cosa va començar a canviar. Totes aquestes funcions de la ciutat es van vore subordinades a un nou inquilí: el vehicle privat.

A partir d’aquest punt d’inflexió, el paisatge de les ciutats, algunes més d’hora i altres més tard, va canviar molt. Van començar a proliferar carreteres, autopistes, eixamples amb xamflams, etc. en detriment dels espais verds i zones peatonals. La vida pública a les ciutats s’havia perdut, aquesta es trobava totalment mediatitzada pel cotxe. Però no fa massa hi va haver persones que es donaren compte d’aquest desgabell i començaren a treballar per recuperar la ciutat. Segons Jan Gehl, algunes de les ciutats que ho han aconseguit són: Lyon, Strasbourg, Freiburg, Copenhagen, Portland, Bogotá, Melbourne, Barcelona i Cordoba.

Els punts clau que han hagut de treballar per a assolir la condició de ciutats públiques han sigut:

-la planificació d’espais peatonals

-creació d’una xarxa de carrils per a bicicletes

-reforçar el transport públic

-reduïr les carreteres per als cotxes i els llocs d’aparcament (l’experiència de Copenhagen ha sigut un èxit en aquest sentit, programant la reducció anual d’aquests elements en xicotets percentatges per a que l’actuació fora menys impactant)

-fomentar la vida pública (mediterranitzant-la) augmentant l’oferta d’activitats lúdiques, culturals, etc.

Com a resultat s’obtenen unes ciutats més humanes, més verdes, més sanes, més atractives, més belles i més igualitàries. En definitiva, ciutats com les dels nostres avantpassats mediterrànis. La sol·lució per tenir una ciutat de qualitat no passa per l’urbanisme espectacle tan costós, i això els valencians ho sabem bé, ni tampoc per programar més vies d’accessos, per evitar embossaments de tràfic, o aparcaments.

Cal canviar els paisatges urbans i la nostra forma d’emprar la ciutat, però sobretot, de mourens, i més encara en un context global de crisi financera i energètica. En pocs anys entrarem de cap en el “peak oil”, els preus del petroli seran molt elevats i llavors hi haurà que, a la força, desplaçar-se en bici i a peu, en unes ciutats preparades per al cotxe.

Imatges en 3D

Per a treballar en paisatgisme i disseny d’espais, ja siguen interiors o exteriors, existeix una ferramenta de molta utilitat. Es tracta del software de disseny en 3D.

El 3D Studio Max, per exemple, és un programa complex, no massa fàcil d’emprar però que té moltes funcionalitats i aplicacions. Et permet dibuixar tot allò que vullgues en tres dimensions, treballant les textures, la il·luminació i els reflexos fins a un punt gairebé realista. Els renders (així és com s’anomenen les imatges en 3D) fetes per professionals són difícils de distingir d’una fotografia.

És una eina amb la que podem presentar l’aspecte final d’un projecte de paisatgisme, bé de cara a mostrar-lo a un client o per al treball del propi professional. En temes de gestió de paisatge , la seua utilitat recau sobre la facilitat que dona per a representar una actuació sobre el territori, i analitzar l’impacte paisatgístic d’aquesta.

A continuació una mostra d’un dels últims renders que he realitzat.

Una reflexió de la jornada “Acords per la terra”

En molts altres fòrums, xerrades i publicacions sobre paisatge m’he trobat amb una mateixa conclusió: el llaurador és l’arquitecte del paisatge. La jornada de presentació del projecte Terres Vives, en definitiva, ve a reafirmar aquesta idea. El projecte tracta de posar als llauradors en el lloc que els pertoca com a agents clau en el manteniment i conservació del paisatge tradicional.
Si entenem que els llauradors han sigut i son els creadors de paisatge (gran part del sòl dels nostres municipis és rústic i/o agrícola), seria de sentit comú elaborar mesures i eines de treball que tingueren com a objectiu la millora o recuperació del paisatge, però sense oblidar aquest sector de població. És a dir, involucrant-los, compensant-los i treballant amb ells.
Els instruments de paisatge de la legislació valenciana no incorporen aquesta possibilitat. La política agrària comunitària sí que treball en aquest sentit, a partir de les administracions, però fins ara amb uns resultats limitats. Aquest buit està sent ocupat per la custòdia del territori. Una iniciativa cívica i social, que malgrat tenir els seus desavantatges (pocs recursos, escàs marge de maniobra), compta amb moltes iniciatives d’èxit.
Una responsabilitat de les administracions, i més encara, d’unes administracions que compten amb mesures de gestió del paisatge, és assumida per la població civil per poder fer una passa més enllà.

Molta sort a Terres Vives.