dijous, 30 d’abril del 2009

La dimensió social de l'espai urbà

Jan Gehl, catedràtic de disseny urbà de l’escola d’arquitectura de la Real Academia danesa de Belles Arts, va estar fa poc en València donant una conferència.

Va vindre per dir-nos que tenim que reconquerir la ciutat.

Les ciutats, des dels seus inicis, han acomplert una sèrie de funcions ben defindes: la ciutat ha estat sempre lloc de pas, d’encontre i d’intercanvi o compra. Hom va a la ciutat per anar al mercat, per trobar-se amb algú o per realitzar alguna gestió. Des dels anys 50 en els Estats Units la cosa va començar a canviar. Totes aquestes funcions de la ciutat es van vore subordinades a un nou inquilí: el vehicle privat.

A partir d’aquest punt d’inflexió, el paisatge de les ciutats, algunes més d’hora i altres més tard, va canviar molt. Van començar a proliferar carreteres, autopistes, eixamples amb xamflams, etc. en detriment dels espais verds i zones peatonals. La vida pública a les ciutats s’havia perdut, aquesta es trobava totalment mediatitzada pel cotxe. Però no fa massa hi va haver persones que es donaren compte d’aquest desgabell i començaren a treballar per recuperar la ciutat. Segons Jan Gehl, algunes de les ciutats que ho han aconseguit són: Lyon, Strasbourg, Freiburg, Copenhagen, Portland, Bogotá, Melbourne, Barcelona i Cordoba.

Els punts clau que han hagut de treballar per a assolir la condició de ciutats públiques han sigut:

-la planificació d’espais peatonals

-creació d’una xarxa de carrils per a bicicletes

-reforçar el transport públic

-reduïr les carreteres per als cotxes i els llocs d’aparcament (l’experiència de Copenhagen ha sigut un èxit en aquest sentit, programant la reducció anual d’aquests elements en xicotets percentatges per a que l’actuació fora menys impactant)

-fomentar la vida pública (mediterranitzant-la) augmentant l’oferta d’activitats lúdiques, culturals, etc.

Com a resultat s’obtenen unes ciutats més humanes, més verdes, més sanes, més atractives, més belles i més igualitàries. En definitiva, ciutats com les dels nostres avantpassats mediterrànis. La sol·lució per tenir una ciutat de qualitat no passa per l’urbanisme espectacle tan costós, i això els valencians ho sabem bé, ni tampoc per programar més vies d’accessos, per evitar embossaments de tràfic, o aparcaments.

Cal canviar els paisatges urbans i la nostra forma d’emprar la ciutat, però sobretot, de mourens, i més encara en un context global de crisi financera i energètica. En pocs anys entrarem de cap en el “peak oil”, els preus del petroli seran molt elevats i llavors hi haurà que, a la força, desplaçar-se en bici i a peu, en unes ciutats preparades per al cotxe.