En molts altres fòrums, xerrades i publicacions sobre paisatge m’he trobat amb una mateixa conclusió: el llaurador és l’arquitecte del paisatge. La jornada de presentació del projecte Terres Vives, en definitiva, ve a reafirmar aquesta idea. El projecte tracta de posar als llauradors en el lloc que els pertoca com a agents clau en el manteniment i conservació del paisatge tradicional.
Si entenem que els llauradors han sigut i son els creadors de paisatge (gran part del sòl dels nostres municipis és rústic i/o agrícola), seria de sentit comú elaborar mesures i eines de treball que tingueren com a objectiu la millora o recuperació del paisatge, però sense oblidar aquest sector de població. És a dir, involucrant-los, compensant-los i treballant amb ells.
Els instruments de paisatge de la legislació valenciana no incorporen aquesta possibilitat. La política agrària comunitària sí que treball en aquest sentit, a partir de les administracions, però fins ara amb uns resultats limitats. Aquest buit està sent ocupat per la custòdia del territori. Una iniciativa cívica i social, que malgrat tenir els seus desavantatges (pocs recursos, escàs marge de maniobra), compta amb moltes iniciatives d’èxit.
Una responsabilitat de les administracions, i més encara, d’unes administracions que compten amb mesures de gestió del paisatge, és assumida per la població civil per poder fer una passa més enllà.
Molta sort a Terres Vives.
Si entenem que els llauradors han sigut i son els creadors de paisatge (gran part del sòl dels nostres municipis és rústic i/o agrícola), seria de sentit comú elaborar mesures i eines de treball que tingueren com a objectiu la millora o recuperació del paisatge, però sense oblidar aquest sector de població. És a dir, involucrant-los, compensant-los i treballant amb ells.
Els instruments de paisatge de la legislació valenciana no incorporen aquesta possibilitat. La política agrària comunitària sí que treball en aquest sentit, a partir de les administracions, però fins ara amb uns resultats limitats. Aquest buit està sent ocupat per la custòdia del territori. Una iniciativa cívica i social, que malgrat tenir els seus desavantatges (pocs recursos, escàs marge de maniobra), compta amb moltes iniciatives d’èxit.
Una responsabilitat de les administracions, i més encara, d’unes administracions que compten amb mesures de gestió del paisatge, és assumida per la població civil per poder fer una passa més enllà.
Molta sort a Terres Vives.
1 comentari:
La custòdia del territori és una eina molt interessant, que com tot al País Valencià, respón a al cabuderia dels seus promotors, enfrontats a les limitacions i la deixadesa endèmica del govern valencià.
Publica un comentari a l'entrada