Horts urbans

A principis de mes, el diari La Vanguardia publicava un article sobre l’arrendament de xicotetes parcel•les de terra cultivable als afores de Londres. Segons el citat article, aquesta activitat no és nova, ja que en l’Anglaterra de la revolució industrial es va posar en marxa l’arrendament de terres al voltant de les ciutats com a mesura per a evitar descontents i problemes socials amb les classes baixes.
Hui aquest fenomen continua donant-se, fins al punt de que hi ha una llista d’espera de 100.000 persones per a obtenir, per un euro a la setmana, un tros de terra en el que cultivar fruites i hortalisses. L’article afirma que l’actual crisi econòmica global és la causant de l’entusiasme per sembrar, recollir la collita, i tenir uns moments de pau en contacte amb la terra. Potser.
Però també és cert que en els últims anys han estat tenint lloc moltes iniciatives i estratègies per a recuperar els antic horts urbans i integrar-los en el paisatge urbà. Uns casos dins de casa són els de la ciutat de Barcelona, que va posar en marxa un pla d’horts urbans per a jubilats al 1995; la integració paisatgística i gestió dels horts urbans de Girona; el Parc Agrícola del Baix Llobregat, o, més a prop, el projecte de custòdia del territori promogut per l’Ajuntament de Dénia i Avinença: Terres Vives.
Terres vives té com a objectiu la recuperació i manteniment de l’activitat agrícola tradicional. Per a assolir aquesta finalitat proposa l’aplicació de mesures d’ajuda als propietaris per al cultiu de la terra amb tècniques sostenibles. Però, a més, utilitzar les parcel•les per a l’educació ambiental i la participació de voluntariat.
El proper 4 d’abril hi haurà una jornada d’informació pública sobre Terres Vives en el Pòsit de Dénia.

El riu rau de Jesus Pobre

Com vaig prometre en un altre post, vos presente més fotos de riu raus. Aquestes es corresponen amb un riu rau impressionant però en unes condicions lamentables. Es tracta del riu rau de 10 ulls de Jesus Pobre.

Com podeu observar en les fotos, és una autèntica ruïna envoltada per finques noves (fruit de l'especulació urbanística dels últims anys) i d'anuncis abandonats de noves promocions i immobiliàries. A sobre, en un descampat totalment descuidat i ple de fem. La veritat és que vore aquestes coses fa molta tristor, però també ràbia. Sembla mentida que es puguen construir centenars d'habitatges nous, doblar la superfície urbanitzada del municipi, i no evitar la pèrdua d'un llegat cultural i històric tan rellevant per a la nostra societat.

Afortunadament, tot no són males notícies. Al febrer del 2009 els propietaris del riu rau signaren un acord amb la EATIM (entitat d'àmbit territorial inferior a municipi) de Jesus Pobre amb el qual cedien el riu rau per 10 anys a l'entitat. Aquesta s'ha compromés a rehabilitar-lo i a transformar-lo en un centre cultural i museu de la pansa.
Esperem que el riu rau aguante fins a que comencen les obres. El temps dirà.

Pla d'Acció Territorial de l'Horta de València

En l'actualitat està en realització per part de la Generalitat Valenciana el Pla d'Acció Territorial (PAT) de l'Horta. Aquest pla, d'aprovar-se i aplicar-se, suposaria la protección de l'horta de València, un paisatge únic en el món, mil·lenari i productiu.

L'Horta de València ha estat sofrint des dels anys del "desarrollismo" una important pressió urbanística que ha fagocitat grans porcions d'Horta, protegida o no, acabant amb parcel·les de terra fèrtil i amb habitatges tradicionals. També ha estat sotmesa a forts processos de degradació ambiental, i a la fragmentació del territori per part de les vies de comunicació. A més, els llindars entre l'espai urbà i la zona d'horta no han sigut objecte de gestió, i s'han configurat com a espais residuals, de frontera no resolts.

Però l'Horta és un àmbit valuós, en ell es poden trobar rellevants elements històrics, culturals i paisatgístics, referents de la societat valenciana. A més, es tracta d'una àrea que per la seua localització al voltant d'una gran ciutat guanya en funcionalitat: de zona verda, d'anell de contenció de la ciutat i d'espai de lleure.

Malgrat les agressions, l'Horta continua viva. La producció de xufa no s'ha parat, aquest és un producte exclusiu de l'Horta de València. Encara que part de la producció s'haja deslocalitzat al Magreb, una part important d'aquesta, la de major qualitat i amb marca pròpia, es produeix als antics camps del nord de València. Crida l'atenció sobretot el fet de que en els últims anys, el preu d'aquest producte agrícola, en lloc de davallar haja augmentat.

El PAT de l'Horta preveu, entre altres mesures de recuperació paisatgística, protecció revalorització del patrimoni, i foment de l'ús púbic de l'horta, la implantació d'un programa agrícola semblant al del Parc Agrari del Llobregat que permetria el manteniment de l'activitat, la millora de la qualitat i de la comercialització dels productes, mitjançant la gestió de l'arrendament de la terra, la creació d'una denominació d'origen i ajudes econòmiques.

Un aspecte interessant que també preveu el PAT, és la creació d'itineraris a peu per a la connexió entre municipis de l'àrea metropolitana, i d'aquestos amb la capital. Tal vegada es tracta d'una iniciativa evident, però que fins ara no s'ha tingut en compte en el desenvolupament de la ciutat davant la prioritat que se li ha donat al vehicle privat.

Tant de bo que totes aquestes intencions no queden en paper mullat.

El llegat morisc

Aquest 2009 fa 400 anys de l’expulsió dels moriscos de les terres valencianes. L’expulsió va tindre lloc el 1609, per ordre de Felip III. Per a commemorar un fet tan important de la nostra història, la Universitat de València ha organitzat una exposició en La Nau. A més, l’IECMA (Institut d’estudis comarcals de la Marina Alta) ha organitzat un congrés per al mes d’octubre al voltant de la societat morisca.

A la comarca de la Marina Alta, l’etapa morisca tingué una especial rellevància, ja que les seves muntanyes interiors estaven poblades majoritàriament per moriscos. Foren els moriscos els qui alçaren pobles i construïren camins a cop de martell sobre la roca, els qui treballaren la terra i la feren fèrtil, en definitiva, els qui facilitaren el desenvolupament d’una economia agrícola de subsistència a les zones escarpades de l’interior. Sense el seu treball, la colonització mallorquina (o cristiana) de les valls de la Marina Alta hagués sigut molt més crua.

Hui en dia hi ha molts testimonis del llegat morisc a diversos pobles de la Marina Alta. El primer que cal anomenar és Alcalà de la Jovada, seu del cabdil Al-azraq (el dels ulls blaus), contemporani del rei En Jaume I, que va protagonitzar alguns alçaments contra l’opressió i ocupació cristiana i les tropes d’En Jaume. Altres municipis amb llegat morisc són la Vall de Gallinera, d’Ebo o de l’Aguar. En tots aquests es poden trobar empremtes morisques: despoblats, neveres, camins, llegendes, etc.

El llegat morisc encara és viu a les nostres terres, formant part de l’imaginari col·lectiu i del paisatge que caracteritza les valls de la Marina. Malauradament, aquest valuós patrimoni no està sent convenientment gestionat, perilla la seua conservació, però també manca molta faena respecte a la difusió d’aquest “tresor” patrimonial i a la sensibilització de la població. La celebració del 400 aniversari pot ser un bon moment per repensar com potenciar i protegir aquests valors.

Vos deixe una imatge de les tortuoses escales del barranc de l’Infern.

Paisatge adossat

La Marina Alta és un indret ple de racons encantadors. A la comarca no falta de res: platja baixa, penya-segats, amples planes litorals, valls fluvials, muntanyes de costa, zones muntanyoses escabroses, barrancs força encaixats... i pel que fa a la má de l'home trobem des d'activitats agrícoles i artesanals tradicionals. Però aquest racó de món no ha quedat exempt del creixement urbanístic i econòmic ferotge: ara també hi ha camps de golf, urbanitzacions, xalets, i guiris de tota Europa.

En l'últim post vaig parlar dels esquelets del paisatge, sense entrar massa en la qüestió de l'urbanització desenfranada del sòl d'aquests últims anys. Ara m'agradaria tractar aquest tema mostrant alguns exemples, no els més esfreïdors, però bastant il·lustratius.

Em referisc als xicotets nuclis de la Marina Alta que han vist duplicar la seua superfície urbanitzada, i redibuixar el seu perfil. A la foto superior hi ha una vista del casc urbà de Llíber totalment ofegat per la construcció d'uns nous adossats. Sembla que el campanar de l'esglèsia estiga de puntetes per a poder respirar per sobre els nous blocs de pisos.

En aquesta segona foto veiem el poble de Llíber a la dreta de la imatge, i en el centre i esquerra dos urbanitzacions d'adossats que s'enfilen per les vessants de la Vall de Pop. Com s'observa son dues gran ferides blanques al bell mig d'una antiga vall agrícola de secà. Llàstima que els ceps ja no tinguen fulla.

La Vall de Pop no només conté un important llegat cultural en forma de cultius, també en la seua arquitectura fortament lligada a la producció de pansa, sí, parle dels riu-raus. Alguns d'ells han sigut restaurats i convertits en vivendes, però encara hi ha molts oblidats: un llegat històric i cultural que pot desaparèixer.

En aquesta foto teniu un riu-rau totalment recuperat, pertany a la Bodega -Cooperativa de Xaló. Promet mostrar-ne alguns més prompte.

El parc de capçalera del riu Turia

Recentment he visitat el parc de capçalera a la ciutat de València. He quedat totalment sorpresa. Ja estava acostumada a moltes decepcions en l'urbanisme valencià, però aquest parc és tota una excepció. Sembla més bé un parc propi d'un país europeu que no una zona verda d'ací.

Com que es localitza a dins del mateix riu Turia, justament on el caixer natural i l'artificial (fora de la ciutat) es troben, el tema del parc és, obviament, el riu: l'estructura del parc evoca el traçat natural del riu amb recorreguts, salts d'aigua i llacunes, tot acompanyat de vegetació de ribera.

Tal vegada, s'ha abusat massa de la pedra (element que s'ha emprat per representar els dics que contenen el riu al seu pas per dins el casc urbà), però en general es tracta d'un parc pensat per al passeig i per a descobrir diferents indrets a quin més sorprenent. Es poden trobar espais de platja, zones que semblen una marjal envoltada de joncs i ànecs, cascades, un riu que les uneix i un ampli llac.

Cal dir que el parc de capçalera ha servit com a excusa per a reformar una zona degradada de la ciutat i augmentar les espectatives constructives (així com els preus de l'habitatge), la zona es troba envoltada de sòl qualificat com a urbanitzable, i moltes finques de pisos es troben en construcció (terme de Mislata).

Feu click ací per vore més fotos

Crisi econòmica i petjades al paisatge

Els darrers anys de bonança econòmica han tingut un gran impacte sobre el nostre territori i el paisatge. A hores d’ara ningú podrà negar l’enorme increment del parc d’habitatges i de la superfície urbanitzada que ha provocat un canvi radical i irrecuperable de molts espais. Aquests processos d’ocupació del territori han tingut molt a vore amb l’expansió d’un model territorial depredador, insostenible i dispers, conjugat amb una conjuntura econòmica favorable per al seu desenvolupament.

Ara ens trobem en temps de crisi, crisi econòmica i del model territorial. La situació ha canviat totalment, el principal motor econòmic de l’Estat espanyol, la construcció, s’ha aturat, i el consum i el turisme també s’han vist ressentits per la magnitud global de la crisi. Ens donem compte que quelcom no anava bé, que el model d’expansió urbanística infinit no tenia tants avantatges com pensàvem, que no tots els habitatges construïts podrien trobar un comprador, que no ha sigut bona idea jugar-se l’economia de tot un país a una sola carta (la rajola), etc...

No obstant, la nova situació postbombolla immobiliària, a més de problemes econòmics i socials també comporta conseqüències espacials. En el cas de la comarca de la Marina Alta, amb una economia basada en un turisme residencial d’alt poder adquisitiu, les repercussions no tenen només a vore amb l’augment de la superfície urbanitzada i l’expansió d’un paisatge banal i totalment aliè al territori que l’acull (urbanitzacions, habitatges aïllats, adossats...), sinó també amb l’aturada o abandonament de molts espais qüasiconstruïts, qüasiacabats, o preparats per a començar a construïr-se.

L’abandonament de les obres a mig fer degut a l’afonament de l’empresa promotora provoca un impacte més fort si cap que el fet de finalitzar l’obra, ja que es tracta d’un espai que ha sigut fortament alterat però que no arribarà a tindre cap utilitat. Espais com aquests, esquelets o petjades d’urbanitzacions oblidades es poden trobar a la Marina Alta. Uns dels exemples amb més solera és el de l’urbanització "Cumbres del Sol", localitzada al cim de la serra del Puig de la Llorença. Aquesta urbanització fou iniciada per una firma estrangera a mitjans dels anys 70, una part de la mateixa fou abandonada per l’empresa a finals dels 80 per desacords en la permuta dels terreny amb l’ajuntament. Recentment s’ha construït més en la zona, però deixant de banda una gran petjada de camins no asfaltats al cim de la serra que dubtosament seran finalitzats.

Altres casos semblants, però causats per l’actual crisi del sector, són les ubanitzacions de “Gata Residencial” a Gata de Gorgos i “Penya Roja” a Pego, que no només han acabat amb la destrucció de dues vessants naturals i del seu paisatge natural circumdant (en el cas de Pego, l’urbanització és totalment visible des de molt punts per trobar-se front al Parc Natural de la Marjal de Pego-Oliva), sinó que també han deixat les arrapades de les seues urpes en les zones que no tingueren temps d’acabar. Segur que ens propers mesos encara vorem més casos de petjades en el paisatge.

En l’altra cara de la moneda, i en contrast amb els exemples assenyalats, hi ha el cas de Parcent, municipi que lluita contra l’aprovació d’un PAI que suposaria la construcció de més d’un miler d’habitatges.

Temps de crisi econòmica però també d’oportunitats per repensar el model territorial i establir un nou punt de vista més sostenible i respectuós amb el paisatge.